CUP: El llegat dels anònims

Com és sabut, la història explicada de forma majoritària en el sí de la nostra societat, ha provingut sempre dels paràmetres que ha configurat el bàndol guanyador de cada època i, sense entrar en detall en el com s’ha efectuat el guany i com s’ha lliurat la batalla, avui tots tenim en la ment “Los Reyes Católicos”, “El imperio de Felipe II” o la gran tasca de l’anterior monarca espanyol durant  la mal anomenada transició espanyola. I malgrat molts de nosaltres, de forma autodidacta i voluntària, hem aconseguit sortir del jou que ens ha anorreat durant dècades i hem procurat construir un nou marc mental més adient a les nostres conviccions, la certesa és que encara ara queda molt d’aquest pòsit conservador i ple de nostàlgia. Molts mitjans ens ho recorden diàriament.

El discurs d’aquells  que encara guanyen és el que repeteixen i, ens escandalitzem i ens posem les mans al cap. Doncs resulta que en som molts que ja hem passat pàgina i pensem que al nou país que estem construint, la premsa és més lliure i no s’avé a cap bàndol ni interès, perquè estem en una mena d’oasi que hi ha de tot i per a tothom. Doncs cal ser crítics. Si més no per no caure en els errors que ens han precedit.

Perquè situant-nos en clau interna i només posant el focus en la curta -llarguíssima- etapa del procés, seria convenient parar-se a pensar en quin ha estat el paper dels mitjans nacionals de llarg abast, i com amb les seves connexions amb el poder, han influït claríssimament en els diferents episodis esdevinguts. Per exemplificar-ho  posarem només tres moments clau.

  1. En la confecció de les llistes per a les eleccions autonòmiques on hi havia la possibilitat real de fer una llista única independentista protagonitzada per agents socials, la pressió cap a ERC orquestrada a través dels grans mitjans, va decantar la balança per a la creació de JXSÍ, amb el decalatge de forces de l’anterior legislatura -no el real d’aleshores- i amb un Artur Mas com a número u camuflat.
  2. En la investidura del govern, el “pressing cup”, va ser ideat i orquestrat -evidentment- no de forma esporàdica sinó calculada. Aquesta  campanya incendiària i de pressió va agafar límits preocupants i vergonyants per a un funcionament democràtic  normalitzat.
  3. En plena negociació dels pressupostos, tot i rebaixar la pressió d’anteriors escenes, l’objectivitat i transversalitat necessària a l’hora d’abordar la notícia o el debat, va ser gairebé nul·la.

I encaixant l’autocrítica com un element indispensable per avançar, creiem que és necessari  fer-nos una sèrie de preguntes davant dels anteriors fets: Hauria aguantat internament JXSí amb un president esquitxat per la corrupció d’un partit de govern del qual ell n’era el màxim responsable? Com hauria afectat una presidència esquitxada a les files independentistes i a la campanya pel sí? Són aquests els millors pressupostos per abordar l’emergència social  en la qual estem sotmesos? S’hi podria haver posat més esforç?

L’oasi català queda amb res més que un miratge. Altre cop, és el discurs dels que encara guanyen el que ens repeteixen i, els que creiem que la premsa ha de ser lliure i no s’ha d’avenir a cap bàndol ni interès ens escandalitzem. Perquè els mitjans no han d’estar lligats a les subvencions atorgades que deixen la seva independència al marge o limitada. Perquè casos com el nomenament de Vicent Sanchis són un atac a la exigida pluralitat i transparència als mitjans públics.

I és amb aquests antecedents, que veiem amb preocupació i resignació com el govern i el poder instrumentalitza en gran part la informació dels esdeveniments a conveniència. Unívoca i homogènia. Com d’un manual d’instruccions que determina les bones o males conductes en funció dels seus interessos.  De Pujol a Mas; a qui toqui. De submisa idolatria a les “divinitats” que ens comanden i més preocupats per divulgar un corrent d’opinió concret que per mantenir un debat profund i plural. Poc matís més enllà del blanc i negre, bo o dolent.  

També en aquest diari informatiu municipal, convertit en un pamflet del govern. Que amb una informació vestida a mida, fins a setze fotos de l alcaldessa -una per pàgina-  entraven dins l’àlbum. Sense contrastar notícies sobre els pressupostos municipals en l’última edició. Resulta ser que l’oposició s’hi va oposar sense arguments.

Doncs aquí, igual que en d’altres èpoques, som molts els que hem defugit d’aquest marc mental que impera, i sabedors que la realitat és tossuda, ens mantenim fidels al matís que aporta el contrapoder de molts anònims, que deforma altruista i col·lectiva, esdevindran nom i paper clau en la història.

Darrera actualització: 04.03.2022 | 13:33