Història

A partir del segle I aC, el progressiu procés de romanització va fer sorgir nombroses vil·les a les zones baixes del litoral, comunicades per la via romana que conduïa a Barcino. Es tractava de mansions agrícoles dedicades a la producció de blat, oli o vi. A Calella han estat excavades, al sector de l’hospital, les restes d’una vil·la romana que es podria datar entre els segles I aC i I dC.

Fora d’això, no hi ha cap altra referència històrica destacable del terme durant tot el primer mil·lenni de la nostra era. Després de l’ocupació àrab, a partir del segle IX, el terme formava part d’una extensa demarcació que anava des de Caldetes fins a Tordera. A partir del segle XI està documentada l’existència del veïnat de Capaspre, integrat a la parròquia de Pineda, sota la dependència senyorial del castell de Montpalau. Estava format per un reduït nombre de masies situades al capdamunt de la riera, amb una torre de defensa i un parell de capelles, dedicades a Sant Quirze i a Sant Elm.

El topònim de Calella apareix documentat des del principi del segle XII. A partir de llavors, allunyat el perill sarraí, alguns veïns de Capaspre bastiren les primeres cases de pescadors prop de la desembocadura de la riera.

Hi ha dues dates clau que condicionen el naixement del nucli agrupat de Calella. La primera és l’any 1327, quan el rei concedí el privilegi de celebrar mercat setmanal; i l’altra el 1338, quan el vescomte Bernat II de Cabrera, senyor de Montpalau, atorgà carta de poblament i franqueses als habitants de “tots los poblats en lo lloch de Calella”, pels quals estableix personalitat col·lectiva sota el nom d’Universitat de Calella del terme de Montpalau. En aquest document es fixen els límits de la població (des de l’actual carrer de Romaní fins a la riera i des del mar fins a la muntanya del Roser). Els privilegis de la carta de poblament, confirmats de nou pels Cabrera el 1429, i el desenvolupament de la pesca, van afavorir l’augment de població i el creixement urbà. Des de 1400 residí a la vila el batlle de Montpalau, que exercia la jurisdicció en nom del vescomte, i al llarg de tot el segle XV moltes famílies pageses del veïnat de Capaspre abandonen els masos per habitar a la vila.

Segons el fogatge de 1497, el nucli urbà de Calella tenia 35 cases habitades, més 9 llars als veïnats de Capaspre i Vallderoure. Durant el segle XVI, la vila configurà el seu tramat urbà centrat per la Plaça, on se celebrava el mercat, i els carrers de l’Església, Jovara, de Mar (Bartrina), Batlle i la Clota, conegut també com el barri d’en Salvador, pel gran nombre de solars que aquesta família hi posseïa.

D’aquella època es conserven diversos casals, molts d’ells fortificats pel perill que suposaven les incursions dels corsaris turcs i berberiscos. El 1525, el papa va autoritzar la creació de la parròquia de Calella, independent de Pineda, i tres anys després s’iniciaren les obres del temple parroquial. Mentre durava la construcció, els calellencs rebien els sagraments a la capella de Sant Elm, dedicada a partir del segle XIX a Sant Quirze i a Santa Julita. El 1564 es va consagrar la nova església i el 1599 els Cabrera atorgaren nous privilegis establint l’organització definitiva del consell municipal, representat per jurats i consellers, renovables anualment, i dividint els habitants en tres classes: acomodats, menestrals i jornalers.

Després d’un llarg període d’estancament a causa de les guerres i les epidèmies que assolaren el país durant el segle XVII, a partir del 1714, un cop acabada la guerra de Successió, la vila inicià un continuat procés de creixement i puixança econòmica, passant dels 768 habitants del 1718 als 2.637 el 1787. Paral·lelament, les tradicionals activitats agrícoles i pesqueres es van veure ampliades amb la construcció de vaixells i l’elaboració de puntes o randes. El darrer terç de segle, mercès a la liberalització del comerç amb les colònies americanes, fou l’època daurada del comerç ultramarí, que contribuí decisivament al desenvolupament industrial de tota la comarca. L’emigració cap als nous mercats i l’enriquiment de molts comerciants –els americanos– afavorí, amb el seu retorn molts anys després, el desenvolupament econòmic de la vila.

Segons el viatger Francisco de Zamora, que visità la contrada el 1790, Calella tenia unes 550 cases, una flota de 5 vaixells de quatre tones i 60 barques de pesca; hi havia 370 homes matriculats com a gent de mar i l’elaboració de puntes ocupava gairebé mil dones. Es desenvolupà també en aquella època la tradicional indústria del gènere de punt. El 1767 havia arribat el primer teler i el 1790 ja n’hi havia més de 200, dedicats a la fabricació de mitges de seda i de cotó.

Cap a la meitat del segle XVIII va esfondrar-se l’església, reconstruïda poc després i ampliada a partir de 1785. A la fi del segle, molts nous carrers s’havien afegit al nucli inicial, mentre els grans eixos de desenvolupament eren el carrer de l’Església i el carrer de Jovara.

Les primeres dècades del segle XIX es van veure afectades pel trasbals de la guerra del Francès i les posteriors revoltes revolucionàries. Malgrat això, l’activitat industrial, centrada al sector tèxtil, i el comerç transatlàntic es van mantenir a bon ritme. A partir de 1854 s’inicià la construcció de grans vaixells i barques de pesca i poc després, el 1861, el tren arribà per primer cop a Calella. Aleshores la població assolia el seu màxim, superant els 3.500 habitants, amb un posterior estancament fins a final de segle. El sotrac que suposà per al comerç marítim la pèrdua de les colònies es va veure compensat amb la instal·lació de les primeres fàbriques mogudes per vapor, cap al 1885.

Les primeres dècades del segle XX van ser una època d’esplendor per a la indústria calellenca, estroncada per la guerra civil. La davallada del sector tèxtil va anar paral·lela a l’espectacular desenvolupament del turisme, sobretot a partir dels anys seixanta. Aquest procés queda reflectit clarament en la demografia: fort creixement entre 1900 i 1930, estancament entre 1930 i 1960, i creixement espectacular durant els anys seixanta i setanta.

El desenvolupament turístic i la forta immigració han transformat radicalment la imatge tradicinal del municipi, amb una gran densitat d’hotels i apartaments de segona residència. La manca d’espai urbanístic ha propiciat el creixement de municipis veïns, amb l’aparició de nous barris, com el Poblenou de Pineda, subsidiari de Calella.

Malgrat l’espectacular transformació del municipi a partir dels anys seixanta, Calella conserva, en bona part, l’estructura urbana del seu nucli original i el traçat quadriculat del seu primer eixample, descrit pel viatger Zamora el 1790, quan qualificava la ciutat com “el pueblo más gracioso que hemos visto en nuestro viaje, por la rectitud y anchura de sus calles, regularidad de sus edificios, limpieza y aseo de las casas y calles...”.

Del poblament del terme anterior al naixement del nucli urbà en resta ben poca cosa. Només el Mas Salvador testimonia la importància de l’agricultura en l’economia del municipi durant molts segles.

La part més interessant de la ciutat és sens dubte l’entorn de la plaça de la Vila, on a partir del segle XIV es celebrava el mercat que originà el posterior creixement urbà. Val la pena destacar els diversos casals gòtics, que conserven en gran part la seva estructura original i els elements decoratius del segle XVI: portals adovellalts, finestres conopials amb escuts esculpits i restes de matacans defensius. Alguns d’ells han estat acuradament restaurats, en tant que d’altres necessiten una urgent reforma. En qualsevol cas, aquest conjunt d’edificis constitueix la part més valuosa del patrimoni arquitectònic de Calella i caldria fer un esforç per reivindicar la seva importància, tant des del punt de vista artístic com històric.

Dins el mateix sector hi ha la capella de Sant Quirze i Santa Julita, del segle XVI, i no gaire lluny l’església parroquial de Santa Maria i Sant Nicolau, obra barroca del segle XVIII que conserva a la portalada els magnífics relleus de Jean de Tours, procedents de l’altar del primitiu temple del segle XVI.

El Museu-Arxiu de Calella és instal·lat en un casal del segle XVII i constitueix una bona mostra de la tradició i de l’obra de diversos artistes locals. Té un interès especial el fons documental conservat a l’Arxiu Històric, nodrit amb l’aportació de diverses famílies calellenques, amb pergamins que es remunten al segle XI i que permeten resseguir la història de la ciutat des dels seus orígens.

Els segles XVIII i XIX han deixat la seva petjada a les fundacions religioses dels caputxins i de Lestonnac i a les ruïnes emblemàtiques de les antigues torretes de comunicació òptica.

I finalment, l’arquitectura del segle XX s’expressa amb els seus diferents llenguatges estètics en un bon nombre d’edificis de començament de segle, en les obres del que fou arquitecte municipal, Jeroni Martorell, i especialment en l’enorme complex de l’antiga fàbrica Llobet-Guri, una part de la qual és actualment de propietat municipal.

Tot plegat constitueix una notable conjunt patrimonial, en general poc conegut i divulgat, amb elements d’un interès que depassa el marc estrictament local.

Calella. Guia del patrimoni històric i artístic
Centre d’Estudis i Divulgació del Patrimoni, 1997